A la ciutat de València les famílies nobles no patien la prescripció del joc de pilota perquè es construïren trinquets particulars. Durant el segle XVI tenim documentats el del Miracle, també dit dels Cavallers, propietat dels Montagut; el de Centelles, el d’En Ciurana, el de mossén Olcina, el dels Mascó o dels Pilons, i el de mossén Sanç, tots ells, cognoms il·lustres de la ciutat. La resta de la gent, si volia evitar els problemes del joc al carrer, podia acudir a algun trinquet popular com el del Trabuquet, probablement conegut abans pel nom de trinquet del Bordell dels Negres; el de Na Segarra, també denominat trinquet de la Morera, o el de Faigs.
El diàleg de Lluís Vives Leges ludi (Les lleis del joc), a més de constituir una magnífica passejada pel cor de la València del segle XVI i de fornir-nos d’una informació molt valuosa sobre el joc de pilota com a esbargiment noble i les regles que s’hi empraven tant a València com a París, ens interessa també per la filosofia que hi pretén aplicar. S’havia de jugar per recrear l’ànima; qualsevol altra forma seria vici. Els companys havien de ser jovials i cortesos per allunyar rinyes i blasfèmies. Havia de ser un joc ben entés tant pels que el practiquen com pels espectadors, i que no depenguera tant de la sort com de l’experiència i el saber. Les travesses havien de ser moderades, de tal manera que augmentara l’interés sense que, en el cas de perdre, se sofrira turment. S’havia de practicar amb una disposició d’ànim tal, que la derrota no causara tristesa ni comportara maldir dels companys ni del públic present, i, si es guanyava, no s’havia de mostrar supèrbia ni enutjar els altres amb bromes. No s’havia de posar Déu per testimoni. Calia recordar, així mateix, que els espectadors són com els jutges del joc i s’havia d’acceptar sense discussió la sentència que emeteren. I finalment, s’havia de jugar solament fins que es
tingués l’ànim renovat per tal de tornar al treball i als assumptes
seriosos.
Algunes d’aquestes recomanacions, aplicades al joc de pilota, han continuat acomplint-se fins avui, tals com la cavallerositat, l’elegància en la victòria i la derrota; el judici inapel·lable del públic en cas de dubte… Però no sempre era fàcil seguir-les. N’hi havia qui en feia ofici. Per exemple a la ciutat de Gandia, na Beatriu J. Ferrandis, viuda de Pere Joan Roig, declara, per al capbreu de 1564, un forn de coure pa al carrer de la Vilanova, que fita amb la casa del doctor Blasco, “en la qual habita Hieroni Ximeno, jugador de pilota”.
D’altres no podien evitar els juraments i els renecs ofensius contra Déu i l’església. Així el 29 de novembre de 1580, Antoni Monroig declara davant l’inquisidor, amb motiu d’unes visites que realitzà a Gandia, que feia uns 24 anys, estava Joan Martí jugant a pilota a casa del canonge Pedro de Ávila i “haviendo perdido un juego salió tanto de si” que blasfemà. Les tretze o catorze persones que hi havia presents a la sala l’obligaren a agenollar-se, fer una creu i besar-la.
Malgrat la diversitat d’entrebancs, el joc de pilota prosseguia en plena expansió. L’any 1569 el Llibre de Consells de la ciutat d’Alcoi descriu una situació en què “los jochs de pilota se continuen y se ussen en demesia de tal manera que a penes se pot passar per los carrers” amb l’afegit de la calor estiuenca que propiciava les malalties. Tot plegat decidí als jurats a vedar el joc de la pilota en tots els carrers de la vila fins al setembre vinent, excepte a la llotja de la plaça.
A Alacant s’obria un trinquet als afores de la vila vella, on jugaven els aficionats de les classes benestants.
I no sols s’hi esbargien els cristians. Els moriscos es vanagloriaven, segons Aznar Cardona, de “baylones, jugadores de pelota, tiradores de bola y del canto y corredores de toros y de otros hechos semejantes de gañanes”. Per exemple, Ferran Garcia-Oliver conta que l’abat de Santa Maria de Valldigna s’asseia a la porta del monestir per veure partides de pilota entre els moriscos de la Xara i els cristians de Simat.
0 comentarios